De cacera literària

No us espanteu les persones a qui no us plaguin les armes ni la violència. De segur que no us proposaré res que no us agradi. Avui, us convido a una “cacera del tresor” (en anglès Treasure Hunt). Es tracta de fer recerca d'informació a internet, a partir d'una sèrie preguntes que es planteja en un lloc web i una llista de pàgines web per a cercar les respostes. Treballarem un dels llibres de poemes més importants de la literatura catalana contemporània: Els fruits saborosos, de Josep Carner.

 

 Agafem els estris, preparats per rastrejar i emprar com a única (però definitiva) arma la xarxa, i anem de cacera!

Montse Banegas

Montse Banegas (Flix, 1974) és una llicenciada en Ciències Polítiques que ens va sorprendre -com s'acostuma a dir- molt gratament amb la seua primera obra, Una dona incòmoda (2008), publicada per l'editorial Proa. És una novel·la amb un ritme ascendent, vibrant, que enganxa el lector i el du a seguir el periple d’una universitària de personalitat complicada, una noia rebel i tenaç que viu una història que posa de volta i mitja la Barcelona de disseny. I també el sistema universitari actual.

L’octubre de 2010, la mateixa editorial va publicar la segona novel·la de Montse Banegas: Dobles parelles. Aquesta vegada, narra amb una gran dosi de sarcasme la vida de la gent de nivell mitjà-alt de Barcelona, per fer adonar al lector que aquesta vida ideal no és més que pura superficialitat. Es nota en la lectura un coneixement sobre els que persegueixen un esnobisme elitista, i Montse ens la vol descriure des de la vessant crítica.

Aquest llibre és la consolidació de la bona sensació que va transmetre entre el públic l'autora en la seua anterior obra. Alguns diuen  que “estem davant d'una novel·la rodona”. M’agradaria saber què en penseu, amigues i amics blocaires.

Fem wiki, fem bloc

 

 

 

Ep, blocaires! En aquestes pàgines, vaig introduint comentaris sobre lectures que us proposo que experimenteu. Ara, faré un pas més enllà: He obert un wiki perquè hi puguem posar en comú les emocions, les reminiscències, les sensacions... Tot allò que us provoqui la lectura de les obres que proposo des del bloc. L'única condició és que tinguem la capacitat d'acceptar les opinions de les altres persones que hi col·laboren...

L'ofici de Josep M. Espinàs

Es diu que sovint l’aspecte de les coses (i de les persones) enganya. Un cas on segur que es compleix aquesta idea és el de Josep M. Espinàs: aquest aire seriós, solemne, encotillat que li dóna el seu aspecte d’home de vuitanta i escaig anys que fuma amb pipa pot aturar algú que no conegui la seua literatura. Però qui ja hagi llegit alguna cosa seua, ni que sigui algun dels seus articles a la premsa barcelonina, sabrà que, efectivament, el seu aspecte enganya. Perquè l’Espinàs, com se’l coneix habitualment, és amè, divertit... Però, sobretot, àgil en l’escriptura. Sense caure en la simplicitat. Parlant (escrivint) sobre totes les coses. Fins i tot sobre l’ofici mateix d’escriure: ell que tota la vida ha pretès –i ha aconseguit– fer de l’escriptura la seua professió, va publicar el 2008 un llibre sobre l’ofici d’escriptor. Es titula El meu ofici i el va publicar l’editorial La Campana.

En el moment que va sortir la primera edició, diversos articulistes van publicar els seus comentaris al respecte. Mireu què en va dir, entre altres coses, el periodista i escriptor Carles Riera: “hi exposa, d’una manera eixuta, flegmàtica, irònica i planera, un rastellera de reflexions sobre l’escriptura en general i el periodisme d’opinió en particular. El llibre és realment amè. Inclou molts pensaments brillants i algunes obvietats palmàries. Això últim no és pas un defecte, ni un retret que li faig. Ho sembla, però no ho és. El món de les lletres està poblat de gent amb tendència a perdre de vista la realitat del seu ofici. Per dir-ho d’una manera senzilla: gent que ens acabem pensant que som qui sap què .”

Per la seua part, en Sergi Pàmies va publicar a les pàgines del diari La Vanguardia que, malgrat que pugui semblar una forma sofisticada de vanitat o de falsa modèstia, els nombrosíssims seguidors de Josep M. Espinàs segur que gaudiran amb les seues reflexions sobre aquest ofici i sobre els seus propis lectors. Si els qui seguiu aquest bloc teniu la sort de tenir entre mans aquest aplec de pensaments i opinions, segur que hi estareu d’acord. I, malgrat que espinàs digui en aquesta obra que

« El lector, a casa seva, no es posa a aplaudir quan llegeix un llibre que li agrada »

Potser acabareu dempeus, picant de mans i vitorejant entusiàsticament l’escriptor. M’ho explicareu en els vostres comentaris blocaires?

Aplegant les imatges del bloc

Heus aquí l'àlbum de fotos del bloc. Veureu que hi ha estils per a tots els gustos i tendències... Amb un element comú: la lectura.

LLEGIR PER LLEGIR

Si voleu veure les diverses imatges i fotos, també podeu clicar aquí

Sant Jordi, naturalment

Si hi ha alguna data que ressalta, per damunt de qualsevol altra, en el calendari de tota persona amant de la literatura a Catalunya aquesta és el 23 d'abril. La Diada de Sant Jordi és la festa de la cultura llibresca al carrer. El dia en què la tradició esdevé la millor aliada de la literatura de consum: de la dels autors consagrats i de la dels novells, de la dels premis literaris i dels autors mediàtics, de la literatura catalana i de les altres literatures, de les obres en llengua original i de les traduccions, de les obres de ficció i de les de no ficció, de... De tot aquell producte cultural imprès per ser llegit individualment (i, sovint, compartit per familiars, amics, coneguts i saludats).

No em posaré ara a fer una llista de suggeriments o de consells per a aquest dia. Seria massa llarg i feixuc. Sí que em permetré de recomanar una lectura, la que estic fent jo actualment: El Club dels optimistes incorregibles, de Jean-Michel Guenassia, un guionista de televisió francès nascut a l'Alger l'any 1950 i del qual aquesta és la seua primera obra narrativa publicada. La novel·la, que ha revolucionat l'actual panorama literari francès pel gran èxit de públic obtingut, relata l'educació sentimental, política i social d'un jove adolescent parisenc a l'entorn dels anys 1960. Podríem dir, sense exagerar, que és la novel·la d'una generació, per tal com reconstrueix minuciosament l'època (la guerra freda, la qüestió algeriana, l'aparició del rock and roll) i la crònica melancòlica d'una adolescència. La crítica ha rebut l'obra de molt favorablement, fins al punt que l'any 2009 va rebre el Premi Goncourt i el 2010, el Premi dels lectors de la prestigiosa revista francesa "Notre Temps".

Una lectura d'unes 800 pàgines, però --segur que hi estareu d'acord-- molt i molt recomanable. I candidata preferent a ser una de les adquisicions per a aquest Sant Jordi. Ja em direu què...

Llegir poesia, un dia qualsevol

El dia 21 de març és el Dia Mundial de la Poesia. Malgrat que als qui ens agrada aquest gènere literari no ens fan falta dies mundials per llegir-ne composicions, no és una data sobrera, aquesta del 21 de març.

Llegir poesia és un acte individual. Però pot esdevenir compartit, col·lectiu: la recitació. En qualsevol dels dos casos, l'experiència poètica depassa el mer àmbit de la lectura: ens refereix a universos íntims, o a imaginaris col·lectius, o... Simplement, visions de l'instant.

Quan llegim o recitem un poema, hem d'intentar donar vida al text. Interioritzar la rima, el ritme i la sonoritat de les paraules i, alhora, entendre el sentit del poema. Dir un text implica pronunciar correctament els sons, dominar la veu i saber-la projectar, marcar les pauses i entonar correctament, de manera que quedi clar el sentit d’allò que es llegeix.

Mireu com ho veu (i ho viu) Marta Pessarrodona: