L'ofici de Josep M. Espinàs

Es diu que sovint l’aspecte de les coses (i de les persones) enganya. Un cas on segur que es compleix aquesta idea és el de Josep M. Espinàs: aquest aire seriós, solemne, encotillat que li dóna el seu aspecte d’home de vuitanta i escaig anys que fuma amb pipa pot aturar algú que no conegui la seua literatura. Però qui ja hagi llegit alguna cosa seua, ni que sigui algun dels seus articles a la premsa barcelonina, sabrà que, efectivament, el seu aspecte enganya. Perquè l’Espinàs, com se’l coneix habitualment, és amè, divertit... Però, sobretot, àgil en l’escriptura. Sense caure en la simplicitat. Parlant (escrivint) sobre totes les coses. Fins i tot sobre l’ofici mateix d’escriure: ell que tota la vida ha pretès –i ha aconseguit– fer de l’escriptura la seua professió, va publicar el 2008 un llibre sobre l’ofici d’escriptor. Es titula El meu ofici i el va publicar l’editorial La Campana.

En el moment que va sortir la primera edició, diversos articulistes van publicar els seus comentaris al respecte. Mireu què en va dir, entre altres coses, el periodista i escriptor Carles Riera: “hi exposa, d’una manera eixuta, flegmàtica, irònica i planera, un rastellera de reflexions sobre l’escriptura en general i el periodisme d’opinió en particular. El llibre és realment amè. Inclou molts pensaments brillants i algunes obvietats palmàries. Això últim no és pas un defecte, ni un retret que li faig. Ho sembla, però no ho és. El món de les lletres està poblat de gent amb tendència a perdre de vista la realitat del seu ofici. Per dir-ho d’una manera senzilla: gent que ens acabem pensant que som qui sap què .”

Per la seua part, en Sergi Pàmies va publicar a les pàgines del diari La Vanguardia que, malgrat que pugui semblar una forma sofisticada de vanitat o de falsa modèstia, els nombrosíssims seguidors de Josep M. Espinàs segur que gaudiran amb les seues reflexions sobre aquest ofici i sobre els seus propis lectors. Si els qui seguiu aquest bloc teniu la sort de tenir entre mans aquest aplec de pensaments i opinions, segur que hi estareu d’acord. I, malgrat que espinàs digui en aquesta obra que

« El lector, a casa seva, no es posa a aplaudir quan llegeix un llibre que li agrada »

Potser acabareu dempeus, picant de mans i vitorejant entusiàsticament l’escriptor. M’ho explicareu en els vostres comentaris blocaires?