De cacera literària

No us espanteu les persones a qui no us plaguin les armes ni la violència. De segur que no us proposaré res que no us agradi. Avui, us convido a una “cacera del tresor” (en anglès Treasure Hunt). Es tracta de fer recerca d'informació a internet, a partir d'una sèrie preguntes que es planteja en un lloc web i una llista de pàgines web per a cercar les respostes. Treballarem un dels llibres de poemes més importants de la literatura catalana contemporània: Els fruits saborosos, de Josep Carner.

 

 Agafem els estris, preparats per rastrejar i emprar com a única (però definitiva) arma la xarxa, i anem de cacera!

Montse Banegas

Montse Banegas (Flix, 1974) és una llicenciada en Ciències Polítiques que ens va sorprendre -com s'acostuma a dir- molt gratament amb la seua primera obra, Una dona incòmoda (2008), publicada per l'editorial Proa. És una novel·la amb un ritme ascendent, vibrant, que enganxa el lector i el du a seguir el periple d’una universitària de personalitat complicada, una noia rebel i tenaç que viu una història que posa de volta i mitja la Barcelona de disseny. I també el sistema universitari actual.

L’octubre de 2010, la mateixa editorial va publicar la segona novel·la de Montse Banegas: Dobles parelles. Aquesta vegada, narra amb una gran dosi de sarcasme la vida de la gent de nivell mitjà-alt de Barcelona, per fer adonar al lector que aquesta vida ideal no és més que pura superficialitat. Es nota en la lectura un coneixement sobre els que persegueixen un esnobisme elitista, i Montse ens la vol descriure des de la vessant crítica.

Aquest llibre és la consolidació de la bona sensació que va transmetre entre el públic l'autora en la seua anterior obra. Alguns diuen  que “estem davant d'una novel·la rodona”. M’agradaria saber què en penseu, amigues i amics blocaires.

Fem wiki, fem bloc

 

 

 

Ep, blocaires! En aquestes pàgines, vaig introduint comentaris sobre lectures que us proposo que experimenteu. Ara, faré un pas més enllà: He obert un wiki perquè hi puguem posar en comú les emocions, les reminiscències, les sensacions... Tot allò que us provoqui la lectura de les obres que proposo des del bloc. L'única condició és que tinguem la capacitat d'acceptar les opinions de les altres persones que hi col·laboren...

L'ofici de Josep M. Espinàs

Es diu que sovint l’aspecte de les coses (i de les persones) enganya. Un cas on segur que es compleix aquesta idea és el de Josep M. Espinàs: aquest aire seriós, solemne, encotillat que li dóna el seu aspecte d’home de vuitanta i escaig anys que fuma amb pipa pot aturar algú que no conegui la seua literatura. Però qui ja hagi llegit alguna cosa seua, ni que sigui algun dels seus articles a la premsa barcelonina, sabrà que, efectivament, el seu aspecte enganya. Perquè l’Espinàs, com se’l coneix habitualment, és amè, divertit... Però, sobretot, àgil en l’escriptura. Sense caure en la simplicitat. Parlant (escrivint) sobre totes les coses. Fins i tot sobre l’ofici mateix d’escriure: ell que tota la vida ha pretès –i ha aconseguit– fer de l’escriptura la seua professió, va publicar el 2008 un llibre sobre l’ofici d’escriptor. Es titula El meu ofici i el va publicar l’editorial La Campana.

En el moment que va sortir la primera edició, diversos articulistes van publicar els seus comentaris al respecte. Mireu què en va dir, entre altres coses, el periodista i escriptor Carles Riera: “hi exposa, d’una manera eixuta, flegmàtica, irònica i planera, un rastellera de reflexions sobre l’escriptura en general i el periodisme d’opinió en particular. El llibre és realment amè. Inclou molts pensaments brillants i algunes obvietats palmàries. Això últim no és pas un defecte, ni un retret que li faig. Ho sembla, però no ho és. El món de les lletres està poblat de gent amb tendència a perdre de vista la realitat del seu ofici. Per dir-ho d’una manera senzilla: gent que ens acabem pensant que som qui sap què .”

Per la seua part, en Sergi Pàmies va publicar a les pàgines del diari La Vanguardia que, malgrat que pugui semblar una forma sofisticada de vanitat o de falsa modèstia, els nombrosíssims seguidors de Josep M. Espinàs segur que gaudiran amb les seues reflexions sobre aquest ofici i sobre els seus propis lectors. Si els qui seguiu aquest bloc teniu la sort de tenir entre mans aquest aplec de pensaments i opinions, segur que hi estareu d’acord. I, malgrat que espinàs digui en aquesta obra que

« El lector, a casa seva, no es posa a aplaudir quan llegeix un llibre que li agrada »

Potser acabareu dempeus, picant de mans i vitorejant entusiàsticament l’escriptor. M’ho explicareu en els vostres comentaris blocaires?